Conte de Nadal

Com cada any, el nostre company, actor i escriptor Miquel Ribó, ens deixa un regal per les Festes de Nadal.

Esperem que el gaudiu igual que hem fet nosaltres, i en nom del Miquel i de tots i totes els/les componenets D’Art en Acció, us desitjem…

BONES FESTES!!!

 

UN TOMB A LA VIDA

  Aquella nit, la del dia que el meu pare va decidir marxar de casa, va ser molt llarga. Molt més que qualsevol nit de Reis i aixó que se’m feien eternes. Havía arribat a creure que el rellotge s’aturava per no incomodar els Reis amb aquell tic-tac eixordador.

  Jo llavors tenia dotze anys i per més que passava endavant i enrera la pel.lícula dels fets que acabava de viure, no aconseguia entendre la raó per la que el meu pare, fins llavors el meu ídol, s’havia penjat d’una companya de feina vint-i-pocs anys més jove que ell.

Estava destroçada,i la mare… La mare ja us podeu imaginar. Tot i això vaig sentir que l’abandó del pare ens havia unit més. Vaig descobrir l’important de tenir algú al costat que senti el mateix que tu, tot i que en aquelles circunstancies, totes dues ensorrades, el nostre vincle més determinant era la defensa conjunta davant del que et fa mal. Peró el temps va anar dissimulant aquella ferida cobrint-la amb una lleugera i anormal aparença de normalitat que podia trencar.se en qualsevol moment.

Quant vaig descobrir que ja entrávem al Desembre em va agafar una angoixa que no sabria com explicar. Intuïa que l’absència del pare aquell Nadal sería molt dura, i no em venía gens de gust que arribessin aquelles festes que de sempre m’havien delit.

Estávem sopant i jo com molts altres dies vaig treure un tema que ens permetés parlar sense entrar en allò que ens dolia a les dues. En una pausa, la mare digué: “Demà vine’m a buscar a la feina que anirem a comprar verd per fer el pessebre.” Tot i quedar-me glaçada, vaig respondre ràpidament: “No vull fer el pessebre. No crec que ni tu ni jo, estem d’humor per celebrar res…”

La meva mare no era persona de massa paraules. Em va mirar als ulls, va beure un glop d’aigua i de forma pausada i tranquilament va dir: “Mira Gemma, si algú ha estat des del mateix moment del seu naixement al costat dels desgraciats, aquest ha estat Jesús. Potser aquest any nosaltres estem més a prop que mai d’Ell.” Vaig entendre perfectament el que volia dir-me. Va fer una pausa i en veure que la escoltava va seguir: “Quant feia el pessebre amb la mare, la teva avia al cel sigui, recordo que vaig preguntar-l’hi: Com és que somriu Jesús, si no té roba, ni llit i està envoltat d’animals?”

Aquella conversa va ser important en la meva vida. De cop van obrir-se els meus ulls i van descobrir que no havia sabut valorar el que fins llavors havia tingut. Vaig concloure que el nostre Nadal está dirigit als que ho tenen tot a favor: salut, diners, amor i companyia. La meva mare, amb les seves paraules, va encetar en mi una visió més justa del Nadal. Jesús ve cada cop que celebrem el Nada lper donar-nos una mica d’aquella esperança que sols poden sentir aquells que veuen com s’esfondra el que tenen sota els peus. Hi ha dos Nadals molt diferents i jo ho acabava de descobrir.

Vaig voler saber com va respondre la meva àvia a la innocència de la meva mare, i abans d’anar a dormir li ho vaig preguntar. “Mira, em digué: No hi ha res que et faci somriure si no et sents estimat. Creus que a Jesús li faltava l’amor de Déu?”

Amb el cor us desitjo un bon Nadal a tots.

GEMMA

Miquel Ribo

 

 

 

 

Autor: Miquel Ribó.